N’hi va haver prou amb l’esquerda que estripava el sostre de l’habitació principal per decidir que no compraria aquella casa. La fissura trencava el dormitori per la meitat com el llamp que vaticinava tempesta des de feia mesos entre ella i el seu home. Bé, en realitat, mai se l’havia sentit seu, en Marcel.
Aquella casa tampoc tenia llum i va adonar-se que la seva relació era ben bé a les fosques. L’amor -havia existit mai?- estava tan danyat com l’estructura de l’habitatge. La humitat en corrompia les parets i les tenyia de floridura. Percebia com els àcars i els fongs començaven a penetrar amb impertinència els seus pulmons; el seu matrimoni. L’aire viciat li oprimia la gola i les fosses nasals. Amb els ulls emboirats, es va recolzar al marc esgarrapat de la porta de l’habitació. Va estossegar vàries vegades per intentar calmar, d’una banda, la irritació de les vies respiratòries i, de l’altra, la consciència d’haver esfondrat els millors anys de la seva vida amb un home covard que l’enganyava.
—És una casa fantàstica! Ens la quedem?
—Marcel, crec que el millor és que ho deixem estar.
—Bé, si no t’acaba de fer el pes en podem buscar una altra.
—Sí. En buscaré un altre.
*2n premi al IXè Concurs de Microrelats del Sa Voga