El vespre ja acarona Santa Eulàlia,
puja al metro sense pressa i s’asseu,
les nostres ulleres topen, em veu,
el vestit diu que és de bona regàlia.
Accepto cada muda didascàlia
mentre el provoco, vull els mots que em deu;
però el vagó em perd amb cant amebeu
i ara no es reflecteix, tinc asiàlia.
Somriu perquè sap que l’he descobert,
batecs i batzegades s’entrellacen,
no calen paraules, ja sé què espera.
És ell, Espriu, sé que és totalment cert;
els nostres anhels es fonen i es cacen,
tornem al cementiri de Sinera.
*Sonet finalista al 7è Concurs de Relats Curts de TMB (2013)