Caure, trencar-se, aixecar-se i tornar al periodisme

Ja sé que no té cap fonament científic, però diuen que el cos et parla, t’avisa i, quan convé, t’atura. El 9 de desembre de 2024 vaig caure i em vaig trencar tíbia i peroné. I sí, la meva vida va frenar en sec. La sacsejada va esmicolar els meus esquemes mentals, però també em va donar l’oportunitat de reparar, reconstruir i, sobretot, de reconciliar-me amb el periodisme: la meva professió; la meva vocació; la meva passió.

La lesió m’ha obligat a tornar a aprendre a caminar i a pujar i baixar escales (això encara costa); a patir la duresa de sentir-me una càrrega per a les persones a qui estimo; i a fer un exercici d’introspecció que m’ha agitat l’ànima com un terratrèmol de gran magnitud. I aquí estic, un any i dos mesos després, estrenant la motxilla que em van regalar al juny pel meu aniversari per tornar a la feina.

Tot ha canviat i jo soc diferent. Tot i que encara m’estic curant, he estat capaç d’escoltar-me i entendre’m, de perdonar-me i d’estimar-me una mica més. Ara recordo qui i com soc; què vull i què no vull; i què em fa sentir viva. I quan aconsegueixi arribar al meu nucli, tot això serà, a més a més, impertorbable.

Diuen que el que no et mata et fa més fort. Jo avui em sento menys vulnerable i, això sí, amb moltes ganes d’abraçar el periodisme que em va moure a creure en la professió i estimar-la. És aquell periodisme compromès amb la veritat, la democràcia i el servei públic, que dona veu a qui no en té, que lluita per garantir el dret a la informació dels ciutadans, i que actua amb ètica i responsabilitat.

I així, avui he tornat amb la certesa, tan senzilla i tan complexa, que soc, en essència, una persona que explica a les persones històries d’altres persones.