Quan algú em pregunta de què treballo normalment responc: “Soc periodista”. Dir que soc la directora de la ràdio sempre m’ha semblat ostentós. Amb el temps he après, però, que potser m’he deixat enganyar per una societat que encara empetiteix les dones; que ens permet accedir a càrrecs perquè fa veure que la igualtat és real, però que no ens escolta ni ens valora ni ens reconeix prou. La lluita ens permet avançar, és veritat, però comporta el desgast d’una batalla que mai s’hauria hagut de lliurar. I encara ens queden guerres per guanyar i senyoros per neutralitzar.
Soc directora d’una emissora municipal des del 2012. Per accedir al càrrec vaig haver de superar l’oposició pertinent, a la qual també s’hi havien presentat altres persones; la majoria, homes. Recordo que el procés va ser dur. De fet, l’oposició i la selectivitat han estat els exàmens més intensos que he hagut de superar a la vida. En aquell moment vaig decidir viure-ho d’aquesta manera. Potser ara seria diferent. No ho sé. És cert que tothom va poder accedir a l’oposició en igualtat de condicions. Jo ho vaig sentir així. Què hauria passat, però, si la ràdio hagués tingut un director en comptes d’una directora?
Segurament ningú l’hauria enviat a fregar plats a la cuina (sí, això encara passa), ni li hauria dit que la defensa dels seus drets és molt emocional o s’hauria adreçat a ell com “el nen” o “el noi” de la ràdio. “La nena de la ràdio”. En tinc més de quaranta; fa temps que no soc ni una nena ni una noia. Crec que el director també hauria tingut més credibilitat només pel fet de ser un home, i no hauria necessitat justificar i defensar les seves accions de manera constant. S’hauria valorat de manera indiscutible la importància de la feina que fa; la transcendència que té. I ara he après que valorar una feina comporta algunes coses més a banda d’expressar-ho amb paraules per sortir del pas i fer creure que amb això ja n’hi ha prou.
És possible que l’experiència amb un director hagués estat diferent. Però, mira, sabeu què? Que hi ha una directora. I que, com jo, n’hi ha més que ocupen càrrecs de responsabilitat en mitjans i en departaments de premsa i comunicació, tant públics com privats. I no, no és ostentació. És igualtat. I que potser som poques, però les poques que som hem d’alçar la veu i cridar ben fort: “Soc la directora de la ràdio!”.