“Molts lectors només llegeixen el titular; per això és una de les parts més responsables del periodisme”, considera el periodista Bill Kovach, fundador del Committee of Concerned Journalists. Crec que escriure una peça periodística és un exercici de responsabilitat que va des del titular fins al peu de foto, passant per l’avanttítol, el subtítol, el lead, els paràgrafs del cos de la notícia, els titolets i els destacats. I sí, assumir-ne l’autoria també és responsabilitat.

El que em preocupa és que els lectors i lectores no llegeixin més enllà del titular. Crec que amb una frase no n’hi ha prou per estar informat i, per tant, per poder construir un criteri propi.

Què passa si ens quedem només amb el titular?

El titular és –en el millor dels casos– un element que condensa de manera clara i ràpida què ha passat, orienta i rep els lectors i lectores per convidar-los a entrar al cos de la notícia. Quedar-se al vestíbul és com veure la imatge d’una paella però no olorar-la ni tastar-la o, amb un to més descarat, no arribar al clímax en una relació sexual.

Si no anem més enllà de les quatre paraules destacades del títol ens perdem les respostes treballades al què, qui, quan, on, com i per què, i, per tant, no podem alimentar la nostra capacitat d’anàlisi ni el pensament crític. Cal, evidentment, que les persones tinguem interès i voluntat real en descobrir què hi ha darrere de les façanes perquè, sovint, ja ens va bé aixoplugar-nos sota paraigües com ara el ritme frenètic de la vida per evitar la incomoditat que comporta aprofundir en els temes.

Quedar-se només amb el titular té altres perills que, des del meu punt de vista, han existit sempre –un altre dia ja parlarem de Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst. L’esquer de clics, el clickbait, invoca el sensacionalisme més clàssic amb informació incompleta, cridanera i enganyosa amb l’objectiu de maximitzar ingressos. I així, reduïm el periodisme a paper de vàter i les persones, a ramats de xais. En realitat, però, qui més crida no sempre té el millor producte.

Responsabilitat compartida

Els periodistes no podem simplificar la nostra feina als titulars, i els lectors i lectores hem de tenir clar que estar informats no pot limitar-se a llegir quatre paraules en negreta com qui mira aparadors en un centre comercial. La responsabilitat és compartida: una societat crítica i lliure necessita un periodisme responsable i persones disposades a fer alguna cosa més que arrossegar el dit per la pantalla.